| L'editorial Piper va publicar al març'Un crim imperfecte' deTeresa Solana(tambéva publicar, el mateix mes, 'La ciutat invisible' d'Emili Rosales). Explica Solana que la relacióamb aquesta editorial de Munic ha estat molt fluida, i que, als editors alemanys, els va interessar sobretot el to de sàtira de la novel·la negra. Tambéés un dels aspecte que va cridar l'atencióde la crítica, comenta. Fins ara se n'han venut més de deu mil exemplars i, amb vista a Frankfurt, Piper en prepara la tercera edició.Teresa Solana ha promogut 'Un crim imperfecte' a Leipzig i a la Setmana de novel·la negra de Munic. Durant la Fira del llibre de Frankfurt participaràen una taula rodona sobre novel·la negra, juntament amb Andreu Martín, Albert Villarói Maria Antònia Oliver.Tambéparticiparàa Frankfurt en una activitat preparada per la FederacióInternacional de Traductors: una taula rodona amb l'escriptora Carme Riera i la traductora Petra Zickmann (responsable de la traduccióde l'obra de Riera, de Solana i de 'Solitud' de Víctor Català). Conversaran sobre l'obra de Víctor Català(Caterina Albert) i de la literatura catalana escrita per dones.'Un crim imperfecte' (Edicions 62) de Teresa SolanaLlegiu-ne un fragment:primera part1El meu germàBorja no es diu Borja. Es diu Pep (o Josep). Els seus cognoms tampoc no són Masdéu-Canals Sáez de Astorga. Tots dos ens diem Martínez, per la banda del pare, i Estivill, per la de la mare. A diferència del Borja,és a dir, del Pep, jo conservo el nom i els cognoms amb quèem van batejar els pares: Eduard (Eduardo encara al DNI) Martínez Estivill a seques. El meu germà, en canvi, es diu (o més aviat es fa dir) Borja Masdéu-Canals Sáez de Astorga, malgrat que en el seu carnet d?identitat, caducat des de fa bastants anys, hi figura com a JoséMartínez Estivill, nacido en Barcelona, hijo de Rosa y de Francisco. Esclar que ningúno n?estàal corrent, que el Pep (és a dir, el Borja) i jo som germans. Germans bessons, per més inri. Per no saber-ho, ni tan sols no ho sap la meva dona. Els pares eren de Barcelona, tots dos, si béper la banda paterna els avis i els besavis procedien de Sòria. En el cas de la família imaginària del Borja-Pep, segons ell explica, el pare era de Lleida, el fill petit d?una família amb un important patrimoni de terres de conreu i ramats de vaques lleteres a l?Alt Urgell, i la mare una pubilla rica de Santander, ciutat on els falsos pares del Borja van decidir instal.lar-se quan suposadament es van casar i on ell diu que va néixer. Aquesta hàbil dispersiógenealògica li serveix per explicar que malgrat aquests cognoms pata negra tan espectaculars i el suculent patrimoni familiar que hauria d?haver heretat (ja que es presenta tambécom a fillúnic, per no embolicar més la troca), la família Masdéu-Canals Sáenz de Astorga no sigui coneguda a Barcelona.El meu germàtambés?encarrega d?esbombar, per justificar la seva magra economia, que la sevaés una d?aquelles famílies antigues, inevitablement vingudes a menys, que endinsen les arrels del seu arbre genealògic en obscurs cognoms aristòcrates que es remunten a algun punt confús d?una confusa edat mitjana.?El pare?acostuma a explicar el Borja (a partir d?ara faréservir el nom amb el qual tothom el coneix i que jo mateix m?he acostumat a emprar)?no va saber adaptar-se als temps moderns i va acabar perdent el patrimoni. Ho havia invertit tot a l?empresa familiar, allà, a Santander, i n?havia guanyat molts, de calés... Peròels temps van canviar?continua amb el posat seriós i deixant anar un sospir?. Hi va haver la famosa reconversiói, a més, va tenir un problema gros amb Hisenda, que no va ser culpa seva, esclar, sinód?un coi de comptable que li va fer perdre un munt de diners...?diu abaixant els ulls i sacsejant el cap, amb un punt d?orgull i de resignaciófatalista peròsense que li tremoli gens la veu.Malgrat ser bessons, el meu germàBorja i jo no ens assemblem gens. Ben mirat, fins i tot ni semblem germans. Ell tira a la banda de la mare, més espigada i optimista, i jo a la del pare, rabassuda i taciturna. De fet, el Borjaés el petit, perquèva néixer un parell de minuts després que jo, peròde tant en tant li fa gràcia aclarir-me que, d?haver estat fills d?un rei (fills legítims, lògicament), l?hereu no seria pas jo sinóell. Jo sempre li responc que pot estar tranquil, que per aquest tema no ens hauríem barallat pas. Aquesta peculiaritat de les monarquies, que conserven orgulloses els vestigis de la ignorància d?altresèpoques, a mi més aviat em treu un pes de sobre, potser perquèdels dos jo sóc el tímid i el cagadubtes, i ell el temperamental i l?agosarat.Com que som bessons, tots dos vam fer els quaranta-cinc al maig, peròhe de dir que el Borja sembla una mica més jove. Ell continua solter, encara que des de fa algun temps téuna mena de nòvia més o menys estable que el passeja pels ambients més selectes de Barcelona. L?única pega, segons com es miri,és que es tracta d?una dona casada. Es veu que el marit de la noia (que de fet ja noés tan noia) tébastants calés i poc temps per a la família. Ella, però, segons el que dedueixo del que m?explica el Borja, tambéen té, de quartos. La Mercedes?aixíes diu la mossa?és una d?aquestes advocades d?èxit, producte de l?Abat Oliba, amb despatx a la zona alta de Barcelona. Es dedica a la mena de feina amb quèes guanyen les garrofes els qui estudien en aquestes institucions prestigioses i cares auspiciades pels catòlics benestants: aconseguir que els rics s?estalviïn de pagar gaires impostos. Amb la Merche es veuen una estona a la tarda i passen junts alguns caps de setmana, quan el mansoés fora de viatge, la qual cosa es veu que succeeix força sovint perquèel marit, queés empresarii téfàbriques a la Xina (o no sében béquè, peròalguna cosa hi té, allàa la Xina),és d?aquests que acostumen a passar-se per la pedra les secretàries i les meritòries durant uns viatges de negocis que solen tenir com a destíalgun indret proveït d?una platja tropical. Són, segons m?explica el Borja (a qui dec gairebétots els meus coneixements sobre les classes altes barcelonines), un matrimoni modern i típic d?aquest medi social, o sigui, una parella amb fills i activitats socials en comúi comptes i vides separades. La Mercheés mare d?un noi adolescent que li dóna massa a la coca (sospito que com sa mare), mentre que el Borja, que ell sàpiga, no en té, de fills. L?únic vici una mica preocupant que li conecés el Cardhu, del qual per sort no pot abusar gaire donada la seva situacióeconòmica, permanentment delicada. De la vida sentimental del Borja abans que aparegués la Merche, no en ségairebéres.De fet, malgrat l?estreta relacióque el Borja i jo mantenim actualment, els darrers vint anys de la vida del meu germàbessósón tot un misteri que només s?il.lumina esporàdicament quan, sota l?efecte del Cardhu, se li escapa alguna confessióque em serveix per anar refent amb paciència alguns episodis de la seva biografia. Gràcies a aquest beuratge escocès he pogut saber que ha trepitjat Austràlia, que a Alemanya va passar gana i que per res del món tornaria a fer de cuiner en un petrolier. Tambéhe arribat a saber que va viure uns quants anys a París i que una francesa li va trencar el cor.Jo continuo casat amb la mateixa dona, la Montse, i tinc tres fills de catorze i dos anys. Nenes tambébessones, les dues primeres; un nen força entremaliat, el petit. El meu germàBorja encara pot lluir una esplèndida cabellera de color castany (a la qual un cop al mes l?Iranzo afegeix alguns reflexos rossos, n?estic convençut), i li encanten les corbates de seda, els vestits creuats d?estil anglès i els mocassins italians. Jo prefereixo la pana i els texans, les camises de quadrets, apelfades a l?hivern, i les sabates de cordons. Tot i que tenim més o menys la mateixa alçada (fem sobre l?u setanta-cinc), jo li trec uns dotze quilos, i aixòque no es pot dir que estigui gras. Potserés veritat que faig una mica de panxeta, tampoc gaire, i, tal com li passava al pare, començo a tenir entrades, que provo de dissimular. Els cabells que resisteixen, que per sort encara són molts, estan adquirint un to gris que inexplicablement no aconsegueix atorgar-me un aire més distingit, ni tan sols imitant el Borja m?hi poso gomina i me?ls pentino cap enrere, i mentre que la seva pell sempre estàbronzejada amb un envejable to daurat gràcies a una botiga de raigs uva que téa sota mateix de casa, la meva téun aspecte més aviat lletós gairebétot l?any. El Borja passa pel gimnàs almenys tres cops per setmana i estàen forma, mentre que jo en tinc prou i massa amb la gimnàstica que em toca fer els dissabtes, quan a casa fem neteja general, i la que faig una estona cada dia amb el petit mentre la Montse prepara el sopar. El Borjaés de dretes (per una qüestiód?estètica, diu) i jo continuo sent un no-votant desencantat d?esquerres.He de reconèixer que, el queés a mi, em costa molt poc posar-me vermell quan dic alguna mentida, encara que es tracti d?una bola innocent, mentre que el Borja només se n?hi posa, de vermell, quan sense voler se li escapa alguna confidència amb aire de ser veritat. Al restaurant, ell sap triar el vi no només en funciódel preu i estàavesat a fer servir els coberts adequats per cruspir-se una llagosta, mentre que jo sempre acabo demanant carn i donant per bo el vi quan me?l fan tastar.Tots dos som socis (i elsúnics empleats) d?una mena d?agència d?assessorament, com l?anomenem nosaltres, que s?anuncia a les targetes i el paper de carta com a«Trau Asesores, Sociedad Limitada». De fet, el nom que el Borja havia triat al començament era Tau, una lletra grega que, a més de fer referència al nostre signe del zodíac compartit, Taure, noés una paraula ni catalana ni castellana, la qual cosa semblava el més adient tenint en compte les coses estranyes que passen en aquest país amb aixòde la llengua. Tanmateix, a la impremta es van equivocar, peròel Borja, queés una mica supersticiós, va pensar que era un senyal i va decidir donar per bona la pífia i rebatejar amb aquest nom la nostra societat. A mi, la veritat,«trau»em recorda a«forat», segurament perquèaixíés com el Borja tésempre els comptes i les butxaques: foradades. Peròés que al meu germàpetit li agrada viure bé, i quan pot, que tampocés gaire sovint, no s?estàde res. De fet, no es pot dir que Trau Asesores sigui una empresa de debòperquèno existeix com a tal en el registre. De tota manera, la mena de feina que fem no s?escau amb les factures i la paperassa. L?assessorament que oferim, i que ens demanen els clients,és massa confidencial perquèhi hagi contractes per escrit, i encara menys informes i factures. Ara bé, no queda malament tenir un despatx on rebre els clients i targetes amb els nostres noms i telèfons impresos sobre paper car. Com diu el Borja, aixòens dóna un aire de respectabilitat que fa que la gent important es refiïde nosaltres, queés del que es tracta en definitiva. Pel que fa a la jerarquia, ellés el director de l?empresa i jo el director adjunt. En la pràctica, i per entendre?ns, ell hi posa els clients, la classe i l?encant personal, i jo faig la feina del gos perdiguer.Com que no tenim secretària (perquède moment el pressupost no dóna per tenir una rossa escultural al despatx sense fotre res en tot el dia, queés una de les millores que al Borja li agradaria incorporar a l?empresa), ens veiem obligats a donar als clients els nostres«telèfons directes»,és a dir, els maleïts mòbils, que, aixòsí, són d?allòmés moderns, perquèel Borja téun conegut que treballa pels voltants de les botigues del port i els aconsegueix molt béde preu (crec que la venda de mòbils de sotamàés un dels negocis de quès?ocupa el Borja quan no treballem en algun cas). El que síque tenimés un petit despatx, molt xic (o glamurós, com es diu ara), a dalt de tot del carrer Muntaner, a tocar de la plaça Bonanova, per sort de lloguer antic. |